diumenge, 17 d’abril del 2016

Societat de la ignorància o societat del coneixement?


Sovint es parla de si internet ens permet adquirir nous coneixements o si per contra ens en treu o ens porta pel camí de la ignorància. Aquest debat sempre està present en aquesta temàtica i hi podem trobar diversitat d’opinions. 

G. Mayos considera que la societat del coneixement neix d’una globalització que ha comportat una diversificació i un pluralisme que ha suposat la “crisi de sentit” de la societat moderna. L’objectiu principal d’aquesta societat del coneixement és maximitzar la qualitat de la informació, però això no és possible atesa la gran quantitat d’informació que s’ha de manegar i de la que s’ha d’anar filtrant el saber vàlid i rellevant.  El trencament amb la manera tradicional d’obtenir coneixement i amb la continua aparició d’informació col·lectiva i creativa que fa que apareguin nous analfabets, aquells que mai s’han alfabetitzat en les TIC. La societat de la incultura ens amenaça cada cop més perquè, diu l’autor, no hi ha ningú que tingui i ens pugui facilitar aquell “sentit global”. Avui dia ja no és possible aquell ideal “d’home de cultura” del s. XIX. La ignorància avui sembla ser el destí de tots, incloent-hi a tots aquells “experts” de la societat del coneixement. 

Més optimista és P. Lévy qui respon de manera genèrica a les crítiques de la cibercultura com a font d’exclusió. Lévy afirma que el risc d’exclusió i desigualtat és real, tant entre les classes d’una mateixa societat com entre nacions riques i països pobres. Es requereixen infraestructures, està clar. Lévy dóna tres respostes en relació a això, la primera és fixar-se en la tendència més que en les xifres absolutes de connexió on es podrà veure que el nombre de persones que participen de la cibercultura augmenta cada cop més. La segona és que cada cop serà més fàcil i menys costos connectar-se i la tercera que tot avanç en els sistemes de comunicació engendren necessàriament exclusió. El fet de tenir els mitjans tècnics per connectar-se certament és un factor important però Lévy també fa incís a què amb això no n’hi ha prou, s’ha d’estar sobretot en condicions de participar activament en els processos d’intel·ligència col·lectiva que representen el principal interès del ciberespai.


-Lévi, P. Cibercultura. Editorial Anthropos. Barcelona. 2007.
-Mayos, G. “La <Sociedad de la incultura>, ¿cara oculta de la <Sociedad del conocimiento>?”. La Sociedad de la ignorància.  Ediciones península. 2009 (pàg. 167-217)

dimecres, 13 d’abril del 2016

Hipertext i complexitat

El complex món de l’hipertext deixa de banda el pensament lineal  i s’endinsa en el pensament multidimensional, en el que hi trobem documents que no tenen principis ni finals, ni successions temporals definides.   

La complexitat ha estat una característica del món occidental durant els últims segles. L'autor A. Damasio va veure que la progressiva complexitat de la consciència desembocava en la possibilitat de pensar i, després, en la d’utilitzar el llenguatge per organitzar i comunicar millor els pensaments. El cogito ergo sum de Descartes es converteix doncs en som, i després pensem, i pensem només en la mesura que som, perquè les estructures i operacions del ser causen el pensament. Un paradigma complex pot comprendre allò humà a la vegada en associació i en oposició amb la naturalesa.

El pas del text clàssic al text modern ha suposat un canvi en quan al fet que aquest últim no és ja un producte sinó una producció que mai s’acaba i que té un potencial infinit que escapa al seu autor i al seu lector, el text no pertany a ningú i ningú el domina. La relació clàssica entre autor i lector desapareix de la mateixa manera que la lectura passa a ser també escriptura.

Un exemple d’això ho podem veure en la literatura digital on la paraula, el text, s’ha endinsat en el món digital adquirint una evolució que porta al consum d’un material pensat per aquest món virtual i on fora d’aquest no té sentit. Així ho expressa Laura Borràs, en relació l'exposició sobre La literatura en l’era digital, “Paraules pixelades”, del Centre d’Arts Santa Mònica i que podeu veure aquí mateix:



-Campàs, J. Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. Material UOC. Barcelona, 2016
-Damasio, A.R. El error de Descartes. Editorial Andrés Bello. Santiago de Chile, 1996. 

dilluns, 11 d’abril del 2016

Els inicis de l'hipertext.

Podríem dir que l'hipertext és una tecnologia de la informació amb la característica principal de tenir capacitat per a emular l'organització associativa de la memòria humana. 
 
Els seus fonaments històrics els trobem de mans de V. Bush, l'any 1945, qui va iniciar la reflexió amb el sistema d'emmagatzematge de dades Memex, de Ted Nelson, qui l'any 1965 va crear i popularitzar la paraula hipertext com "escriptura no seqüencial amb enllaços controlats pel lector", i Engelbart, qui va posar de manifest els primers programaris hipertextuals als Estats Units, coincidint amb els experiments de combinatòria literària i generació automàtica de textos a Europa.


Ted Nelson
Douglas Engelbart
Vannevar Bush
El pas del text a l'hipertext va suposar la creació d'una xarxa informàtica de documents relacionats entre ells mitjançant enllaços activables. Això havia de permetre l'accés instantani a la totalitat de coneixements en el món en format digital, com va ser la creació del projecte Xanadú de Nelson.

-Campàs, J. Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia d'Internet. Material docent UOC. Barcelona 2016.